L’Amiant va ser possiblement, la primera fibra inorgànica emprada en l’història com a reforç en materials compostos. El seu primer ús conegut té el seu origen en 2500 anys abans de Crist, a Finlàndia, on va ser utilitzat originalment per a reforçar pots d’argila i peces de terrisseria cuita en general.
La primera menció, de que se’n conserven els documents, en la història sobre l’asbest (amiant) ho va ser en un escrit de Teofrasto (371 a.c – 287 a.c.), considerat el pare de la botànica. Aquest deixeble de Aristòtil en la seva obra “història de la física”, en la part “De lapidibus” (sobre les pedres) escrit cap a l’any 300 a.c. aproximadament, va descriure una substància que s’assemblava a la fusta podrida i que quant es va ruixar amb oli, cremava sense ser malmesa. Aquesta pedra era d’amiant.
_
_
En els 4 segles següents, diversos erudits grecs i romans varen esmentar en els seus escrits aquesta inusual pedra, les seves característiques i els seus, cada vegada més amplis, usos. En el segle I el geògraf Estrabon (64/63 a.c. – 19/24 d.c.) va identificar la primera pedrera d’amiant a la illa grega de Eubea, on les pedres es desfilaven, centrifugaven i pentinaven com la llana per fer tot un assortiment d’articles de tela resistents a les flames.
En el segle I el metge grec Dioscòrides (40 d.c. – 90 d.c.) va escriure una obra en cinc volums titulada “De Materia Medica”, precursora de la moderna farmacopea o “vademècum farmacològic”. El text descriu unes 600 plantes medicinals, uns 90 minerals i al voltant de 30 substàncies d’origen animal. En aquest text explicava que uns mocadors fets d’asbest havien estat venuts a uns clients de teatres i que aquests mocadors eren netejats i blanquejats cremant-los. En el seu treball també va descriure una pedrera d’amiant en la muntanya Olimp de Xipre, i va ser el primer cop que es va fer menció del seu nom: “Amiantus” que significa “sense taca” o “incorrupte”, nom que es va emprar per reflectir la seva resistència al foc.
_
No obstant va ser un romà: Gayo Plinio segon (23 d.c. – 79 d.c.), conegut com a Plinio el vell, qui en la seva obra “Naturalis historia”, composada per 37 llibres, va descriure d’una manera més àmplia la pedra i les seves característiques, passant a ser una de les descripcions més a fons de la història primerenca envers l’amiant. En ella segons Plinio l’amiant va ser utilitzat en tota una sèrie de productes teixits fàcils de netejar, des de tovalles i tovallons, fins a vestimentes per als difunts de la reialesa quant eren col·locats en les pires funeràries (això es feia quant es volien conservar les cendres del finat i no es volia que es barrejessin amb la resta de cendres de la pira, doncs els cossos eren incinerats per la calor tot i que les cobertes no es cremaven).
Una de les dades més curioses de la història antiga envers l’amiant, és la que varen deixar per a la posterioritat en Plutarco ( 46-50 d.c. – 120 d.c.) i almenys tres autors grecs més, tots ells van afirmar que la flama eterna que es guardava permanentment encesa dins el temple de la deessa Vesta era d’amiant.
